Ich möchte einen Tisch für vier reservieren

I ja que parlem d’intel·ligència artificial, per què no endinsar-se en l’arrel del problema que representa per a l’aprenentatge real de llengües, o per a l’aprenentatge en general. Perquè ho és. És un problema, vull dir. No per a la comunicació, no confoneu, sinó per a l’aprenentatge, que no és el mateix. Una salvació, com diuen alguns? Una eina útil, com diuen els més atrevits? No. Res de tot això. En realitat, és més del mateix, un ingredient més de l’olla dictatorial a la qual ens condueix la tecnologia i la faena feta sense esforç, amb facilitat, comoditat i seguretat. I ací el paral·lelisme. Per a què parlar en valencià si amb el castellà ens entenem tots? Jo mateix he crescut amb aquesta frase, complementada a més amb aquella altra que la camuflava i la diluïa en una hipòcrita i ridícula modernitat: solo viajando se curan los prejuicios. O quelcom així deien els més ineptes, o els més feixistes tot siga dit de passada. Què volien dir, que parlar en valencià, o en català per extensió, era de paletos que no viatjaven, equivalent, per descomptat, a mirar el món amb escasses llums? En fi, el castellà obri portes, remataven amb contumàcia. Era més modern, és clar, i amb ell es podia viatjar arreu del món. Merda per a tu! Perquè dic jo, per a què parlar en castellà si amb l’anglés ens entenem tots? O millor encara, per a què ens serveix el castellà si el viatge en qüestió és a Anglaterra, o a França, o a Alemanya, o a qualsevol altre país situat fora de les estrictes fronteres imperials hispàniques? Que no existeix l’anglés com a llengua franca? És més, per a què parlar anglés si amb la intel·ligència artificial ja no cal ni obrir la boca? L’equació és molt simple, amics. I si un se situa, per exemple, en un restaurant afganés a Friburg i vol reservar una taula per a sopar —l’escena és real!— comprovarà de seguida que tant fa parlar valencià, castellà o anglés al cambrer, perquè no ens entendrà de cap de les maneres. El que caldrà serà parlar en alemany, o en dari si tenim collons, ja que aquestes seran les llengües de referència d'aquell que ens atén des del taulell i que —això ho dic jo— ha abandonat el seu país ves a saber en quines dramàtiques circumstàncies. I com que en aquell moment, un servidor no sap ni quarta de la llengua afgana, ni tampoc mitja de la llengua en què Mozart componia les seues òperes, doncs ja està el cercle tancat: intel·ligència artificial! Com es diu, doncs, voldria reservar una taula per a quatre en alemany? Nyas, coca: Ich möchte einen Tisch für vier reservieren. Que bé! I això només amb la pantalla del mòbil. De manera que tampoc cal mirar els ulls de la persona amb qui parles. Per a què? Per a què? El diàleg és virtual. «Cap problema. A quina hora voleu reservar taula?», contesta, de seguida, el mòbil del cambrer afganés. O el que és el mateix en alemany: «Kein Problem. Um wie viel Uhr möchten Sie einen Tisch reservieren?». I així fins que la conversa conclou i es produeix l’únic intercanvi real entre les dues parts implicades: una cabotada de complicitat. I adeu, fideu. Perquè ja després, el menjar és a taula. I sí, el Kabuli Pulao, això és l’arròs amb carlota i panses, és boníssim. Així que bon profit. O Guten Appetit! O خوند يې واخلئ! I benvinguts, totes i tots, al paradís de la loquacitat. 

Intel·ligència artificial

Ben mirat, la qüestió de la IA ve de lluny. Arranca, de fet, des de l’origen dels temps i per bé que mai fins ara s’havia caracteritzat per l’ús omnipresent de la tecnologia punta, sempre ha tingut un denominador comú, sempre. Heus ací: la seguretat, la comoditat i, fins i tot, la pau. Alerta: la pau. De manera gratuïta? Doncs no, evidentment. A canvi d’un principi irrenunciable per a qui dirigeix el canyaret, que no és altre que la submissió incondicional de qui en fa ús, bé siga a colp de creu o de garrot, bé siga a través d’avanços o progressos increïbles. Poca broma. És la IA una dictadura, en aquest sentit? Home! La pregunta és retòrica. I el pitjor de tot no és això, el pitjor és que resulta imparable per bé que, en realitat, la maniobra siga més vella que anar a peu. I als exemples em remet. Quan pense en la IA, almenys a mi em ve al cap aquella vinyeta antològica d’Astèrix en la qual es veu el cap dels gals irreductibles dalt del seu escut en posició d’atleta fent com que corre, però d’això res!, perquè qui corre no és ell, és clar, sinó qui està sota l’escut, que són els seus portadors. Ja dic: antològic! D’altra banda, la IA també em remet a aquell diàleg magistral sobre l’amor entre Adso de Melk i Guillem de Baskerville a la pel·lícula El nom de la rosa. «Què és l’amor, mestre?» pregunta el novici. «L’amor a déu, Adso, l’amor a déu», replica el frare franciscà després de diversos circumloquis. És impressionant! Déu per damunt de tot. Però el millor és que quan Adso li remarca que es refereix a una dona i no a déu, la resposta de Guillem de Baskerville és imsuperable: «Que pacífica, que segura i que tranquil·la seria la vida sense amor, però que ensopida!». Gràcies! Perquè, salvant les distàncies, que pacífica, que segura i que tranquil·la és la vida amb la IA, però que ensopida, també; i que insulsa, i que avorrida, i que limitada!, afegisc jo ara. Tan limitada, de fet, com la vida dels replicants a la pel·lícula Blade runner, restringits a l’hora de desenvolupar sentiments i condemnats a morir per pura programació, no siga cosa que acumulen records i tot allò que els fa humans i no subjectes artificials. És bona tal pel·lícula, ja ho crec. I ho és precisament per això, pel risc que les màquines desenvolupen emocions com la tendresa, la nostàlgia i la identitat. Tot un risc, ni que siga en la ficció. Perquè en la realitat, la qüestió de la IA es quedarà en la martingala dictatorial de sempre, que ja és prou desgràcia tant si ens agrada com si no: «tranquils, jo faré la faena per vosaltres, i tindreu pau, i seguretat, i comoditat, i facilitat, i de tot. De tot excepte llibertat per a pensar i per a crear». Un missatge contumaç. Així que, en efecte, qui correrà no serà l’home. L’home no farà res i acabarà com un inútil, qui correrà serà el robot. I després, silenci, silenci, silenci... Obediència total i absoluta.

L'eixugamans

Supose que no significa res, de fet el cambrer era xinés i tenia un desastre monumental en la terrassa, i en el menjador, i en les taules, i en tot. Un desastre pertot, en efecte. A banda, estava sol, molt sol. L’única companyia era la dona –crec que era la dona–, que feia cafés amb una parsimònia impròpia i que, com passa sovint, no entenia el valencià. Ni tampoc el castellà, que quede clar, però bé, això ja és un altre tema, perquè com solen dir els nadius assimilats, «els xinos estos ho aprenen tot». Al castellà es refereixen, per descompten. I mentrestant, treballen, treballen molt, això també. Com a burros, afegiria jo. De fet, encara no m’explique com ell sol, el cambrer dic, va traure el servei d’esmorzar amb gran eficiència considerant com n’estava, de ple, el bar. De gom a gom! I amb un escàndol que, en fi, per a què. Allí tots vinga al bram, que «oye», per ací i «oye» per allà; i la cuina que no me la vull imaginar, i un olor de refregit que ara no sé com vaig ser capaç de seure al menjador i no a la terrassa, i el ludòpata de la màquina escurabutxaques demanat canvi a tothora. I set i vuits i cartes que no lliguen. Però jo allí enmig, esperant que no desesperant, i embotint-me els cacaus i les olives, i pensant, sobretot pensant. Pensant en un simple detall que feia molt de temps que no veia en un cambrer, qui sap per què, potser perquè hi ha massa inexperiència en l’ofici, o potser perquè també el sector de l’hostaleria s’ha vist afectat per una espiral absurda segons la qual, abans de servir bé, cal atendre la imatge personal, o la vestimenta, o la decoració del bar, o el posat postís d’un cambrer o cambrera sense estudis i sense maneres. Purament i simplement. Així que quin era el detall? Un del molt simple. Aquest: el cambrer –cambrer xinés!– duia un eixugamans penjant de l’avantbraç. I no se’l va llevar ni un sol moment. Una mena de símbol. Reconfortant, si més no. De color blanc i plegadet. I com no em va semblar correcte fer-li una foto, doncs això, aquesta és la raó d’aquest escrit. Al capdavall, fora per l’eixugamans o no, jo ja m’estava posant morat, però no de curiositat, ni d'impaciència, sinó de fam. Truita amb pernil. I li diuen esmorzaret...

Inici de curs...

Tots els anys, ja tocada aquesta estació meravellosa que és la primavera de l’hivern, m’agrada traslladar-me, ni que siga per un dia, al que jo considere ma casa. Realment, ho és. Allí estant, faig la volteta de rigor per la mar, salude les dunes que m’han vist créixer i reflexione solitari al voltant de l’escriptura i els records que m’assetgen entremig d’un cel ara fosc, ara clar, ara negre, ara blau. Tot plegat, la tendresa i la profunditat del temps que passa. Perquè, en efecte, per a mi, aquesta visita gairebé obligatòria al dedins de la meua memòria és quelcom així com una revisió anual de la consciència, o una mena d’inici de curs, no polític, no escolar, sinó personal, allí des d’on on tinc el privilegi d’ataüllar tot allò que s’esdevindrà pel que fa a les lletres del meu viure. Plaer tardoral, si més no. O en qualsevol cas, l’oportunitat de connectar de bell nou amb els detalls que fan bategar aquesta felicitat plena que és la contemplació de la bellesa i el vincle amb les flaires que retornen agraïdes: la terra humida producte del ruixat esporàdic o el vent que m’empentarà de bon matinet a enclaustrar-me a casa escrivint o a pescar una estona amb el rall, el meu benvolgut rall. No ho sé. Tot bo. Petricor i salabror. Silenci penetrant compassat amb monòlegs interminables o amb la crepitació de la llenya a la llar, sí, això també, potser no a les hores centrals del dia, però sí a poqueta nit, quan el crepuscle s’apodera de les ombres i demostra que no hi ha millor franja horària que aquella en què la llum corprén i la foscor s’allunya malgrat la imminent posada en escena de la nit. Mare! Línies que s’amuntonen. D’alguna manera o altra com les pedres que arrosseguen els corrents submarins, o com aquells moviments de terra antinaturals que s’albiren nord enllà i que ja mostren les cicatrius i les conseqüències d’alterar la fesomia d’un paisatge resilient, encara. Resilient! Sense descans, però, si del que parlem és d’antídot al progrés, concepte brut, l’entelèquia que tot ho esborra, que arrasa qualsevol engruna d’autenticitat i puresa i que arrela entre l’asfalt i les aberracions del mercat industrial i immobiliari. Terme devastat. Tal volta per això no passe pel poble, de ben segur, ni m’acoste tan sols, el deixe allí darrere colgat entre les muralles del castell, sense disculpa possible per part meua ara que la realitat demostra la tendència dels veïns cap al descrèdit i la vanitat. Molt trist. Frustrant, de fet. Però així és. Heus ací el motiu pel qual sempre és preferible caminar per vora mar sense més direcció que les vistes infinites cap al no-res i cap al tot, al mateix temps. Infantesa que es revela i joventut que es reprén sense estridències, maduresa que es referma decidida a persistir a cavall de la quietud i l’oprobi, amb empenta i dignitat. I la mar, evidentment, l'escenari del somni interminable. Sovint fidel, sovint amiga. 

UNICO GRANDE AMORE, o aquell país que encara hi és... TONI PADILLA (Ed. Panenka)

Ben mirat, tenia raó. I tant que la tenia. El meu amic David, que durant cinc anys em va recomanar la lectura d’aquest llibre titulat Unico grande amore i jo el vaig ignorar tot esperant que arribara el moment ideal, que ha sigut ara, és clar, ara que em trobe immers en una nova criatura literària en què també es parla d’esport però no com a tema principal sinó com a excusa. L’excusa per a parlar de la veritat. O del que sovint no es pot declarar tan obertament si no és des d’un punt de vista, diguem-ne, innocent. O camuflat, si més no. Camuflat! Però bé. Ja en parlaré més endavant...

El cas és que el meu amic David m'ho va dir, això, perquè ell és un gran paio, del Llevant per a més inri, amb arrels familiars al Grau. I a més a més, professor de llengua. Així que quan ja fa temps li vaig comentar que La balada del bar Torino de Rafa Lahuerta m’havia encantat, de seguida va parlar-me d'aquest viatge per Itàlia a través del futbol a càrrec de Toni Padilla. No debades, la base era la mateixa: la literatura que se’n deriva, que no és poca cosa, més encara si aquesta descobreix el sentit, la passió i l’essència d’un territori molt especial per al món i per a mi, en particular. Unico grande amore. Itàlia! Itàlia! Regió a regió, ciutat a ciutat, club a club. I a bord d’un tren, evidentment. Un narració magnífica que m’ha recordat moments gravats a foc en el meu subconscient, memorables tots, potser ja distants en el temps però plens, com ara aquelles aventures inesborrables per la Venècia del Corto Maltés entre aficionats que anhelaven l’ascens del seu equip a la sèrie A; o com ara aquell agònic però fantàstic trajecte ferroviari entre un miler de comunistes que acabà abruptament a Ventimiglia; o com també el periple entre els periples, és clar: aquelles surrealistes i meravelloses escenes al vell estadi de San Paolo de Nàpols. I ací l’incís. Perquè, en fi, en qüestions de futbol cadascú pot dir la seua, per descomptat, però haver tingut el privilegi d’assistir en directe a un partit de futbol allà on Maradona és un Déu són paraules majors. I punt. I seguit... Què més se’n pot dir? Doncs això, que en realitat aquest llibre és sensacional, una delícia i moltes coses més, però que el millor que podeu fer és llegir-lo i deixar-vos guiar. De ben segur, així és com constatareu que darrere la postal i el turisme de masses que a tots ens sobrevola quan trepitgem un país tan bell com Itàlia hi ha multitud d’històries entrecreuades. Des de les que expliquen una burocràcia infame i alhora entranyable fins les que penetren en una despoblació que no és exclusiva de la Lapònia espanyola, ni de bon tros. De nord a sud.
 

Aquell viatge amb tren...

O dit d’una altra manera, tres-centes cinquanta-cinc pàgines que es fan curtes i es devoren refundació de club rere refundació de club, i plat a plat, i café a café, i gelat a gelat, tot des de les entranyes i les tendreses d’un país que és capaç d'allò més difícil: fer bonica la misèria i la ruïna, o milor encara, fer visible la rutina dels que viuen corpresos pel futbol, per la mamma i per les glòries esportives del futbol patri. Baggio, Pirlo, Conte, Zola, Totti... Roma eterna: “Muchos viajeros se sienten decepcionados cuando la visitan, porque, pese a las altas expectatives, de repente se encuentran en un sitio donde pueden morir atropellados, ver una rata o esperar una hora bajo el sol para entrar en el Coliseo. ¿Qué esperaban, la grandeza del Imperio romano? No han entendido que Roma pertenece a los romanos. Que no es un museo, sinó una ciudad habitable. Que late, grita, se pelea y se enamora”. I el mateix d’altres ciutats: Gènova, Bolonya, Florència, Pàdua, Livorno, Bari, Palerm... Ja dic. Sensacional. Un llibre sensacional.  I amb un pòdcast afegit del meu amic Ignasi. 

Retrobament

Sempre és bonic retrobar-se amb allò que un dia va significar alguna cosa més que infantesa desvetllada i feliç, sempre és bonic retornar al carrer que en el passat simbolitzava un món de rondalles i llegendes populars. I sempre és bonic saber que encara hi ha racons d’aquest país on la vida discorre plàcida i sense més necessitat que ajuntar la família en una antiga casa de poble que es manté ferma per més que passen els anys. I sí, potser l’excusa és un bou que corre amunt i avall, i un tot d’estampes decadents que ja no tenen cabuda en un avui postís i virtual, però que insulsa seria la vida sense unes mostres de tendresa situades allà on ningú busca res digne d’una menció especial. Res i molt al mateix temps. Tan fàcil com això. Perquè potser és aquest res el que fa bategar ací a qui escriu, potser és aquest res el que fa transcendir uns textos que voregen la fina línia que separa l’enyor de l’autenticitat. Així que poc, de ben segur ja queda poc del que un dia fou esclat de joia i ara no és que més que supervivència pura i dura entre la uniformitat devastadora, però sempre ens quedarà el reducte del que mai no falla en aquestes circumstàncies: la literatura. O el salconduit indispensable que ens ajuda a sollevar els autèntics danys d’aquesta terra: el cinisme, la hipocresia i la falsedat d’aparentar tot allò que ens assimila i ens endinsa en el pou del que no som ni serem mai. Això, justament això. Però no ho diré, jo, jo simplement diré que, en efecte, és tot un goig veure oberta la gran porta, i travessar el cortinatge, i arribar fins al corral, i ensumar la paella deliciosa, i penetrar a la pallissa on un bon home guardava els melons de l’horta, i conversar amb els cosins, i veure com tot creix entre un bon dia tan ple de somriures, tan ple de records fraternals i melancòlics. Aquells taulells inconfusibles, o el gran rebost, o l’aranya del menjador, la màquina de cosir, els retrats, i evidentment la llum del sol compassada amb el caliu i l’harmonia. Primer coet, segon coet, tercer coet... Caixó que s'obri. Converses entre amics i un bou que ens mira amenaçant, els mateixos rostres de quan jo era xicotet, només que ara amb més solcs, més panxa i menys cabells, i sobretot amb més nostàlgia cap a un fragment de vida que, en realitat, faria bé de conservar la senzillesa més enllà d’abraçar la mesquinesa.

Huracà o barbàrie!

Això és. Temporada d’huracans. O dit en anglés, hurricane season, que més o menys equival al mateix, vull dir, a la mateixa histèria col·lectiva, a la mateixa psicosi internauta i a la mateixa tendència, en gran part ridícula, del món global segons la qual tot és més fàcil, i més viral, i més cinematogràfic, i més de tot, si pren un nom de referència ianqui, talment com passa amb el menjar sintètic: Mc Donald’s i altres merderades; o amb les festivitats: Halloween i no sé quantes hòsties més; o amb algunes fórmules col·loquials freqüents a Youtube: oh my god, bro... Així doncs, temporada d’huracans, no una DANA, no, que és com li diuen científicament d’un temps ençà; ni tan sols una gota freda, tampoc; ni evidentment un temporal de llevant, de cap de les maneres. Que va, això fins i tot sona bé. Un huracà! I de nom Gabriel, com el sant. Definitivament, formem part d’una societat ensopida i sense ànima, que de seguida puja al carro d'una falsa i mal entesa modernitat; i que de seguida, també, corre a batejar el mal temps com si la nostra terra fora Florida i no un raconet més de la Mediterrània. I sí, d’acord, no se li pot llevar ferro al que va passar a les comarques centrals del país ara fa un any, però és que aquest no és el tema. El tema és la magnificació lingüística dels drames mediambientals. I ja de pas, si així ho considera el proïsme amb tot el dret del món, la hipocresia d’uns governants immorals que corren ara a informar a la població com no ho feren mentre estaven de dinarot en un reservat. Bunga-bunga! Però bé. Respecte zero cap a la parla pròpia, aquesta és la qüestió. En breu, n’estic convençut, hi haurà qui es referirà als episodis de gota freda com si es tractaren de pluges monsòniques, i també qui denominarà al vent de llevant el vent del diable. Que no? De fet, això ja passa, potser no amb les pluges i els vents, però sí amb aspectes més inofensius de la llengua com ara el nomenclàtor o la toponímia tradicional, així dit en general. M’ho comentava un amic fa poc: «entre els ciclistes aficionats, —altra moda global, per cert—, s’ha instaurat la moda, veges tu, de canviar per pura ignorància el nom de les partides de camp, els camins rurals, els llogarets i els cims dels termes municipals. Així, per exemple, alguns han passat a denominar Pino madre el Pi del Salt de Nàquera». Poca broma! Perquè allí on molts veuen només ximpleria i desconeixement, que també, alguns altres veiem una absoluta i total falta de respecte i sensibilitat. Això per no parlar de la incoherència dels qui es compren bicis de milionaris per gaudir de la natura i el paisatge. Sí, sobretot això. Amb noms més propis de Colòmbia o de Perú que del Camp de Morvedre. La Creu, el Tabalet i el Codoval! En fi, una vergonya. Molt semblant, ara que hi caic, al que em va ocórrer fa uns anys amb uns pescadors de canya que hi eren al meu costat armats amb uns equips d’alta gamma i un munt de dispositius tecnològics, drons inclosos. Ni tan sols sabien el nom dels peixos que pescaven! Ni això. Però ni en català, ni en castellà, ni en res. Per a ells, el que pescaven eren piezas. Per això és que dic ara que aquells pescadors, d’igual manera que els biciclistes indocumentats a què es referia el meu amic, serien partidaris sense a penes parpellejar ni qüestionar-se res, d’englobar aquestes pluges torrencials d’avui en una temporada d’huracans. O millor encara, en una hurricane season. No debades, això sí que ho tenen, sí, alguns: burrera per arroves. I gratuïta, que encara és pitjor. Frivolitat al poder. Banalitat completa. I mentrestant, el tararot de Trump més content que un gínjol, no debades deu pensar que són tots com ell...

Un excursionista a la muntanya de la Creu, a Quart de les Valls